dissabte, 16 de gener del 2016

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.


Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









La tartera del Canigó

Mes es castell ahont qui hi va no'n torna;
sols un de cent que hi pujan ne devalla.
J. Verdaguer


Baixàvem, a tot drap, pel mig de la cinglera amb els genolls pelats fent equilibris entre les pedres impossibles. A l’enèsima  esterrecada, quan ja ensumava la fumera del refugi­ i tu semblava que se m’escapaves... Llavors, vaig arreplegar un roc de les dimensions justes i adequades, mig punxegut, per no tornar-me a estimbar mai més per la tartera esquiva del desig.  

Gerard Vilardaga Cunill
Berga (Barcelona)









Estilites

Va ser la major columna que mai s'havia construït per un estilita. Tal era la veneració que li professàvem que tot es va fer al seu gust: vint metres d'alçada i tan sols dos metres quadrats de plataforma.
El dia que va ascendir ens congregarem per milers per participar en la Santa Missa i rebre de les seves pròpies mans la Sagrada Comunió.
Havia de portar uns trenta dies al capdamunt, quan vaig sentir la necessitat de pujar a consultar-li els meus desvetllaments emparat en la nit, però quan vaig arribar tot dalt no vaig trobar a ningú. Vaig pensar que hauria baixat per alguna necessitat imperiosa i vaig decidir esperar-lo.
Ja de matí, i sense que ell aparegués, la gent que s'aproximava per pregar em va confondre amb l’estilita i no vaig saber com remeiar-ho.
A la nit següent vaig decidir baixar i callar el viscut.
Quan ja vaig trepitjar terra i m'allunyava, vaig veure com començava a ascendir una altra persona, que clarament no era ell.


Javier Palanca Corredor
València









Joe Cadillac

Joe Cadillac era un heroi. Li agradaven els cotxes clàssics i només llegia el diari el dilluns perquè deia que era el dia en què Déu feia girar la maneta del món. Fou pilot de guerra i encara tenia la mirada trista. El vaig conèixer un disset de desembre. Ho recordo bé perquè fou una setmana abans de Nadal de l’any de la gran nevada que va tenyir de blanc tota la ciutat. Mai abans no havia entrat en aquell supermercat, però la tempesta em va sorprendre en un barri que no era el meu sense saber què fer. I així ens vam conèixer a la secció de dolços. Ens vam donar la mà. La seva era forta, colrada per la història que duia gravada en cada centímetre de la seva pell. Resultà curiós perquè a tots dos ens agradaven les mateixes galetes de nata i ens vam fer amics així, dues generacions unides només per un fil de sucre. Jo mai no havia parlat amb un soldat. Li vaig preguntar on passaria el dia de Nadal perquè tenia por que la vida l’hagués abandonat. Em mirà fixament i el silenci esgarrapà l’aire com si un estol de papallones salvatges acabés de passar per allà. Em contestà amb un somriure i m’allargà una rajola de xocolata. Blanca, la seva preferida.

Marta Finazzi Martínez
Girona