dijous, 9 de març de 2017

GUANYADORS DE FEBRER / GANADORES DE FEBRERO (VI EDICIÓ / EDICIÓN)






*Jenn Díaz, Premi Mercè Rodoreda de Contes i Narracions 2016 
per / por Vida familiar (Proa, 2017).






Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de febrer de la VI edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de febrero de la VI edición del Microconcurso son:







CATEGORIA EN CATALÀ:






Rubik

Les cinc copes de cervesa estan mig buides sobre la taula i el grup de pares espera distesament la sortida de l’entrenament dels fills. A fora no s’hi pot estar, fa un fred que glaça la sang, però l’escalfor del bar del Casal acompanya les tardes fosques d’hivern de cada divendres. S’han fet amics. En Jaume té amics. I té fills, almenys un, que ara l’espera i demà farà 12 anys. Com una espia des de la taula del costat, sento a dir que més tard anirà a comprar-li un cub Rubik. Arronsa les espatlles com dient si serà assertiu amb el regal, i tots els homes riuen divertits. 
- Mai vaig saber-lo fer i ara amb els tutorials de Youtube, els fan amb els ulls tancats!- comenta un.
I li respon amb un somriure còmplice, un arqueig de llavis bonic. Molt bonic. És guapo, atractiu, les canes l’afavoreixen. El veig feliç i me n’alegro. Estic a punt d’aixecar-me, sortir de l’amagatall i abraçar-lo fort.
Un trist record m’arriba com una pessigada dolorosa de quan en Jaume era com el seu fill i no tenia tutorials que el servissin per unificar els colors del Rubik, quan ningú de la classe no s’atrevia ni a tocar-lo i es devia sentir com una peça del cub desubicada, sense grup.

Elena Rovira i Pérez
Barcelona







CATEGORÍA EN CASTELLANO:




*Four soldiers
Il·lustració / Ilustración de Kelly Swann.



Coraje

El joven sargento, kalashnikov en mano, ordena al grupo que se siente en el barrizal del patio y lanza una sola pregunta. Quién ha sido. De inmediato todos bajan la mirada, aterrados, cómplices. El sargento repite con fuerza las tres palabras, alargando la pausa entre ellas. En los focos de las torres de vigilancia puede verse cómo cae una lluvia fina y persistente. Uno de los detenidos se levanta despacio mientras busca la mirada de quien sujeta el arma. La mantiene fija, y sólo la aparta para observar la mano que se desliza para quitar el seguro, la culata de madera que se apoya en el hombro, el ojo izquierdo que se cierra en una mueca. Antes de que el dedo presione el gatillo otro preso del grupo se levanta. El sargento, extrañado, baja ligeramente el arma y la dirige hacia él. Y entonces se levanta otro, y otro, y otro más, hasta que al fin, todo el grupo, en pie, desafía con la mirada al sargento. Incapaz de soportar el peso de tantos pares de ojos, dispara una sola vez.

Víctor Lorenzo Cinca
Balaguer (Lleida)


5 comentaris:

  1. Enhorabuena a los dos.
    Victor, me alegra mucho verte ahí. Mucho.
    Abrazos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias, Miguelángel. La verdad es que me dio un pelín de envidia veros ahí el año pasado. Un abrazo.

      Elimina
  2. Enhorabuena por la elección de estos dos relatos. Saludos.

    ResponElimina