dissabte, 13 de maig del 2017

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.












Naftalina

Naftalina. Aquesta era la paraula. L’Emília va continuar mirant la pantalla del seu mòbil sense moure’s, durant un temps que ja no tenia pressa, que ja no l’importava seguir el ritme del rellotge, ni el compàs de la vida. Per fi, va aixecar el cap i va descobrir la seva imatge reflectida en el mirall. Era ella la dona gran que li tornava la mirada amb aquells ulls blaus resseguits d’arrugues? Els anys havien passat molt de pressa, però des que li havien diagnosticat la malaltia semblava que tot s’alentia. Naftalina. Va apuntar la paraula a la llibreta. No sabia per què en obrir la porta de l’armari havia pensat en l’olor que feien quan ella era petita i havia intentat recordar com li deien a aquelles boles que la seva mare repartia per tots els racons. I ja hi érem un altre cop, les paraules quedaven oblidades en la seva memòria i no hi havia manera de trobar-les. Però havia escrit al google del mòbil: olor armari antic, i ràpidament l’havia descobert. Naftalina. El dia que va sortir de la consulta del metge va entrar en una llibreria i va comprar una llibreta on apuntar tot allò que oblidava, i de moment ja n’havia omplert set pàgines. Quantes més n’escriuria?

Roser Ramon Carrasquer
Terrassa (Barcelona)








La mosquitera

Miri com fa morros. Si el disgust també ha estat meu! No és que no m’estranyés. Però com ella és tan així... Tan campaneta i cavallot, que li riuen les orelles... Li vaig preguntar tres vegades. De què vols disfressar-te? I amb el dit al paladar em va respondre: De mosquitera. Quin disbarat! De què? De mosquitera. Mastegava dolços i reia ensenyant les dentetes. A la tercera vaig dir-me: Vés quin remei!
El meu home va emmarcar la mosquitera. Jo el color verd el trobava lleig. Tot plegat ensopit i pobre. Així que vaig decidir fer un barret en forma de mosca, de vellut negre amb ales de cartolina. Tal com les he envernissades semblen dues bassetes cristal·lines. I dels ulls, què me’n diu? Ben vermells com dues cireres.
Ara giraran cap al carrer de Sant Lluís. Diuen que a Carnestoltes, moltes voltes. Ja és ben cert. Quan va veure la disfressa, vaig pensar que veia un fantasma. Va obrir un ulls! I la cara, terrible! Va esclafir a plorar i jo no entenia el perquè. Si el barret m’havia quedat divertidíssim. Veurà, que volia anar de mosquetera! Una mosqueter! Ho havia d’haver copsat! Ai, que pega el Ratolí i estira la trena a la Caputxeta. Els cabells no, Marieta! Dispensi’m.

Anna Vila Vilajosana
Barcelona








*Il·lustració / Ilustración de Dianne Dengel.


Desubicada

Era el tercer cop que hi buscava refugi. Quan visità el poble per primera vegada li costà trobar un lloc ben arrecerat, protegit del vent i de la previsible calor. Era un lloc prou amagat; malgrat això, la parella de vellets que hi vivia la van veure, però van fer com si res. Massa sovint se sentien sols i van pensar que si no la molestaven s’hi quedaria, encara que tan sols fos una temporada, i, només amb els seus petits sorolls, els hi aportaria una mica de companyia i felicitat. De fet, la dona vella, cada matí, de forma ben dissimulada, li deixava una mica de menjar mentre se li dibuixava un somriure de satisfacció a la cara.
Aquest cop, però, havien derruït parts de la casa, també aquell racó on s’havia resguardat les altres dues vegades. Amagada, esperà buscant la parella de vellets, encara que li faltés el lloc de sempre al seu costat se sentia segura i buscaria un altre racó proper. Però no, per la porta del patí sortí un home malcarat que no havia vist mai, potser els vellets ja havien mort, per tant, li caldria buscar un altre lloc sense amenaces. L’oreneta, en aquell moment, se sentí desubicada.

Francesc Gassó Minguet
Ivars d'Urgell (Lleida)










Transfiguració

Des que en Miquel tenia ús de raó, recordava la seva mare utilitzant expressions molt estranyes quan parlava. Cada cop que ho feia, ell arrufava les celles i es passava hores desconcertat pensant en allò que havia sentit.

Com la primera vegada que li va dir bombonet o quan el va amenaçar de menjar-se’l a petons. Esgarrifat, en Miquel es va cobrir la cara amb les mans, tement que aquelles besades desficioses es poguessin transformar en àvides llepades, primer, i en famolenques mossegades, després.
I la cara que posava ella sempre que li deia que era la seva joia! Quina part li arrabassaria per fer-se’n un anell, o un collaret? Potser una dent? Un ull?

Tanmateix, encara resultaven més confuses les paraules que adreçava al seu pare, un senyor sorrut i trist que gairebé mai no badava boca. Li resultava difícil descobrir a quin tros de l’ase corresponia exactament aquell pobre home. O com podia ser un mort de gana si menjava tres cops al dia.

Després que la seva mare li digués banyut, en Miquel no el va tornar a veure. Per això, cada vegada que –en una granja o al zoo– veu vaques, cabres o cérvols, intenta descobrir aquella mirada malenconiosa del pare en els ulls de l’animal.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)










La bifurcació

De tota la vida la deixalleria era acabant el poble a la dreta, i el cementiri, a l’esquerra. Aquell matí però, els veïns de Fossar de Dalt que van voler acomiadar al vell i conegut Tomàs, van haver d’agafar el camí de la dreta, tot fent pujada, segons el nou avís. Amb la pena ningú s’ho va qüestionar, la vídua amb els ulls plorosos no podia més que seguir els passos dels seus veïns, tot recordant i enyorant al vell Tomàs. De tornada, i fent baixada, les llàgrimes s’assecaven i acomiadar-se d’en Tomàs no es feia tan pesat. Varen començar les preguntes, qui hauria decidit aquell canvi? Estaria còmode en Tomàs dins d’aquella banyera rovellada tota l’eternitat? Arribats a la bifurcació es van creuar amb en Joanot, ben carregat amb la seva vella i trencada bicicleta, tot agafant el camí de l’esquerra sense aixecar la vista del terra per veure el nou avís. Ningú però va gosar en preguntar-li res. En part perquè en Joanot era el fill del nou alcalde i perquè aquella bicicleta ben mereixia un bon descans, les vistes i el sol de tarda del cementiri, perdó, de la nova deixalleria, no tenen preu. La seva pena però trigaria més en marxar, la nova deixalleria de tornada fa pujada.

Beatriz Díaz Rodríguez
Barberà del Vallès (Barcelona)









Cotxes

Somio amb la casa dels avis a Teià. Hi passava els estius. Faig córrer els meus cotxes en miniatura per la llenca de terra que hi ha davant del mas. A l’entrada de la casa hi tenien un tancat amb oques. Eren la seva alarma, connectada a la mala llet i a l’escopeta del meu avi. De sobte, les oques comencen a cridar i em desperto. Al davant hi tinc un home amb el cap rapat que em mira sorprès. Ja van dir que no es dormís amb la finestra oberta, però a mi la calor em mata. L’home del cap rapat surt de l’habitació corrent i tinc por que no vagi cap a l’habitació del nen. M’aixeco del llit terroritzat, amb les oques cridant dins el meu cap, i quan he fet tres passes recordo que el nen no hi és perquè un borratxo el va atropellar. M’aturo davant l’escala que porta a la planta de baix. No sento res. Mentre penso que l’he cagada i que hauria d’haver trucat a la policia, una empenta em fot escales avall. Torno a estar a Teià, a la llenca de terra, fent una carrera amb els meus dos cotxes preferits. I ja sé que em quedaré aquí per sempre més. Millor. Allà ja només hi havia dolor. Aquí és l’únic lloc on he estat bé a la meva vida. Les oques ja no criden.

Jordi Bonet Coll
La Bisbal d’Empordà (Girona)