dimarts, 13 de juny de 2017

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Ploure de baix


Vaig arribar a la casa buida i em vaig tancar a l’habitació. No volia que el pare em veiés plorant. El primer dia, no. Amb la cara entaforada al coixí, la veu del professor  ressonava més acusadora encara: Tu, el nou, qui va formular la llei de la gravetat? El pitjor van ser les rialles dels companys, com agulles clavant-se totes alhora per tot el meu cos. L’endemà, vaig pensar, serà pitjor.
No va parar de ploure en tota la nit. També era la primera, la primera nit a la casa nova. El pare va arribar tard. Va obrir la porta de l’habitació, però em vaig fer l’adormit. En despertar-me, sense esmorzar, em va fer caminar damunt la gespa xopa. Anàvem descalços, les gotes de pluja ens esquitxaven els turmells. “D’això se’n diu ploure de baix”, em va dir. La mare no tornaria, això era segur, i potser no recordaria mai el nom de Newton, però en aquell precís moment, tots dos amb els peus nus damunt la gespa humida, vaig saber que el futur no hi entén de lleis i que res de dolent em passaria en endavant.

Xavi Ballester Fàbregues
Barcelona







Dotze xemeneies

Dotze xemeneies blanques a l’horitzó. Poesia paisatgística, ironia contemporània. El fum incessant que en sortia ennegria el cel i condemnava lenta i silenciosament a la vida que creixia al seu voltant a virar envers la mort. Cada jornada, els incansables treballadors d’aquella immensa presó a temps parcial hi passaven les hores dels millors anys de la seva existència respirant el que no haurien i patint el que no mereixien. I ningú alçava la veu.
Onze xemeneies blanques a l’horitzó. Aquell dia, l’explosió es sentí a centenars de quilòmetres a la rodona. Semblava que el destí volgués donar una petita treva a les immòbils plantes que creixien al voltant de la fàbrica. Ningú sabia que havia passat, ni es volia saber. Del que tothom era conscient, però, era del que allò suposava, que era el que tots temien. La gran màquina pararia de funcionar i ells haurien d’arreglar el desastre, potser amb una suspensió temporal del sou afegida. De res serviren les posteriors arengues dels llibertaris, que intentaven animar-los a destruir les columnes de sutge que quedaven; eren a punt de perdre-ho tot, pensaven ells, i només el benestar de l’empresa i del seu cap podia salvar-los.

Pol Colàs Garcia
Centelles (Barcelona)







L’impostor

L’eminent assessor governamental, conferenciant i autor d’èxit, venerat per empresaris i universitats va comparèixer davant l’audiència que abarrotava el palau de congressos i va reconèixer el frau. El seu currículum i la seva carrera eren un engany, el producte d’una operació de màrqueting perfectament dissenyada. Ell no era l’artífex dels llibres èxit de vendes, ni dels consells i ensenyances que oferia a internet i a les conferències arreu del món, que li pagaven a preu d’or; tot era inventat.
Un jove periodista freelance havia descobert la farsa i desemmascarat l’impostor en publicar una investigació que, amb fonts contrastades, va demolir una per una les credencials de l’intel·lectual, humanista i visionari líder.
Com a redactor en cap del principal diari del país i, mal que em pesi, contribuïdor a promoure la fama i prestigi de l’ídol amb peus de fang, vaig aconseguir que em concedís la seva última entrevista. Indignat i decebut, li vaig demanar: ─Per què?
L’impostor, impertorbable, em va respondre: ─Li ho hauràs de preguntar al periodista freelance bocamoll que vaig haver d’inventar.

Imma Torné Sans
Barcelona








Mirall

S’asseuen al meu davant. El noi —texans, samarreta, cabell curt— vincla el cos endavant, gira el coll cap a la finestra del tren i resta abstret. Ella —més gran, atractiva—  li fa una mirada ràpida i es posa a llegir.
Passats uns segons, el xicot inicia un balanceig que de seguida acompanya de forts gemecs. La noia estén la mà fins col·locar-la sobre el seu braç i li mormola eh, eh, va, va. Ell va aturant el moviment fins que torna a quedar-se embadalit. Un minut més tard, s’inicia de nou el cicle.
A mesura que contemplo com es va repetint l’escena, la seva conducta em va hipnotitzant. A la fi, comparteixo amb ell l’amenaça de les imatges que es formen a la finestra, la por que enrigideix tot el cos, l’angoixa que s’estén fins envair totes les vísceres i la convulsió final del cervell, que provoca l’embogiment i desferma la descàrrega incontrolable.
Sense adonar-me’n, l’ansietat i l’opressió també em tenallen a mi i acabo reproduint els moviments del noi. Em sumo als seus vaivens, primer, i al seu vagit, després, per acabar esclatant en un esgarip espantós que em capbussa en les tenebres. Llavors, la dona que tinc al meu costat m’amanyaga i em calma amb el seu eh, eh, va, va.

Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada