dimarts, 13 de març de 2018

MICRORELATS DE FEBRER / MICRORRELATOS DE FEBRERO (1)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de febrer.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de febrero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Darrera guspira

Va agafar del violí, i al senyal del contrabaix, va iniciar aquelles notes musicals que recordaven un lament inacabat.
El públic, més atent a les gerres de cervesa que no pas a la música, va tombar el cap en sentir, i veure, com aquella noia d’aspecte angelical executava abstreta aquella peça nostàlgica d’aires cèltics.
Aquella melodia no era d’aquest món. Les notes arrabassaven la vida de totes aquelles estàtues foranes que gosaven sentir-les, talment s’enduien el darrer alè d’existència i transportaven aquells inerts cossos cap a l’Avern.
La violinista va interpretar el darrer so, va baixar l’arc, i va copsar com en cada espai on abans hi havia uns indiferents i anònims personatges, s’hi trobava un grapat de pols fosca, unes minses esteles amb noms escrits, alguns bens estranys que denotaven latituds llunyanes, i algun petit pom de flors arrancades d’algun menut jardí.
Havia tocat la dansa del darrer alè, de la darrera guspira de la vida.
Va desar el violí, convertit en arma mortífera, va fer una lleu reverència al seu inanimat públic, i va brollar un somriure de satisfacció de feina enllestida.

Anna M. Lahosà Alcoverro
Barcelona









Retorn

Quan el seu promès va tornar de Vietnam, es van casar. Però la guerra canvia les persones i el Martin que havia tornat tenia poc a veure amb aquell que ella, tres anys abans, havia acomiadat a l’estació dels Greyhound.
El nou Martin era un home trist, apàtic, desganat. Mai no sortia de casa. Es passava el dia tancat al pis, abstret en indesxifrables conflictes interiors, fent tentines pels passadissos amb passes vaporoses. Menjava poc, parlava menys. «Sembles una ànima en pena», li solia dir la seva dona.
Una nit van voler fer l’amor. En lloc de penetrar-la, en Martin va traspassar-la.

Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)











I coses que t'amago

Per tot això,
i coses que t'amago
Lluís Llach


L'Ernest comprava tots els llibres del seu amic Miquel per llàstima, sabent que no en llegiria cap. Quan arribava Sant Jordi i en Miquel li signava la novel·la de torn amb un somriure, tot dedicant-li sentides paraules d'amistat sincera, l'Ernest era secretament conscient que la coberta s'obriria en aquella ocasió per primera i última vegada, abans que el volum anés a dormir el son dels ignorats en un prestatge cronològicament endreçat, a tocar del sostre. Per això, quan va rebre aquella terrible trucada avisant-lo que en Miquel s'havia llançat a les vies del metro davant dels seus fills, va sentir, abans que cap altra cosa, la punyalada del remordiment.

Després d'enterrar el malaurat amic, el primer que va fer l'Ernest quan va arribar a casa va ser baixar del prestatge I coses que t'amago, la darrera obra del Miquel, bufar la capa de pols que en cobria el tall superior i començar a llegir:

"L'Ernest comprava tots els llibres del seu amic Miquel per llàstima, sabent que no en llegiria cap. I això, en Miquel, no l'hi va poder perdonar mai."

David Arnau Barrufet
Barcelona









Lletraferits

Eren poetes, i veïns.
A la revista local, mensualment, intercanviaven burles i insults xifrats.
El crim no es va resoldre mai.  Ningú els llegia.

Conxa Saurí Ros
Esclanyà (Girona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada